"Morir en pau i acompanyat és un moment preciós"

Conversem amb l'Àngels Teixidor, directora de Fundació Les Vetes a Girona. En el procés final de vida cal cuidar moltíssim el confort físic, psíquic, emocional, social i espiritual de la persona. El morir en pau i acompanyat és un moment preciós. 

A què et dediques professionalment?

Porto la direcció de la Fundació Les Vetes a Salt (Girona), una entitat sense ànim de lucre que ofereix serveis d'atenció integral a gent gran amb dependència. Gestionem un servei de residència assistida, centre de dia, servei de préstec de material ortopèdic i servei d'ajuda a domicili.

Quins són els dos reptes professionals més importants que tens en aquests moments?

El poder millorar la formació i el maneig de les cures del resident, a través de la creació d'un centre propi de formació basat en l'ètica, la professionalitat i la humanització de la cura. 
I lligat a aquesta millora de formació i maneig del resident, el poder millorar també les condicions laborals dels treballadors de la Fundació Les Vetes, tant els professionals d'atenció directa com els d'atenció indirecta, perquè tot és una cadena.

Professionalment parlant, quin és el teu pitjor record?

No sé si és el pitjor record professional, però sí un dels més durs que he hagut d'afrontar sobretot per la càrrega emocional que va suposar (por, incertesa, solitud, responsabilitat etc…) Em refereixo a la gestió del brot COVID dins de la residència en plena pandèmia. 

Tenia por al que podia passar en el centre i també del que em podia passar a mi (soc malalta oncològica) però no em podia permetre demostrar-lo, ni amb els residents, ni amb les família ni molt menys amb les meves treballadores. Aquí vaig estar fent de tot igual que la resta de treballadores. Vam ser un equip de veritat, el millor. En aquesta època hauríem guanyat la Champions, però de llarg! Així que si em preguntes si va ser el pitjor record, doncs sí, però també el que ens va fer créixer com a equip, del qual estic immensament orgullosa i agraïda.

I el millor record professional?

L'agraïment de familiars que han tingut a algú ingressat en el centre i que, malgrat els anys i de la defunció d'aquesta persona, continuen venint al centre a visitar-nos, a portar-nos algun detall, ens envien mails, comparteixen informació de nostre centre en les seves xarxes socials o truquen per a felicitar-nos les festes… igual passa amb treballadores que ja es van jubilar o que van marxar a una altra empresa i continuen mantenint el vincle amb la Fundació Les Vetes, participant de les activitats, celebracions i festes que es fan en el centre, assistint com a voluntàries per a qualsevol esdeveniment… això dona molt a pensar i al final dedueixes que tampoc ets tan dolenta i que no ho estic fent tan malamentl! És un sensació bonica i agradable.

A mi, en veritat, el que m'omple és poder ajudar i acompanyar a les persones en el seu trànsit per la vida i això intento, tant amb els treballadors, com amb les famílies com amb els residents.

En el procés final de vida de les persones, què et sembla més important? 

Aquest és un procés molt important i que molt sovint costa fer front pel tabú a la mort que comporta. Els centres residencials són un espai idoni on es poden treballar molts aspectes perquè quan es presenti el moment, sigui més fàcil per a tots.

Cal vetllar per les necessitats de la persona, sense oblidar tampoc les de les famílies ja que el funcionament és sistèmic. El que li passa a un membre d'una família té un efecte sobre la resta i cal afrontar-lo conjuntament. 

L'equip, amb delicadesa i mà esquerra, ha d'anar tractant el tema, tant amb el propi resident (si és possible), com amb els familiars. Conèixer quines són les seves necessitats, també les espirituals, si estan espantats, esperançats, en qui se secunden, quines o qui els sustenta etc. És vital l'acompanyament a la persona, als seus familiars però  també a l'equip. Saber escoltar sense jutjar, aprendre a respectar el temps, els silencis, facilitar que les persones expressin lliurement les seves emocions sense contenir-les sinó acollint-les. 

En resum, cuidar moltíssim el confort físic, psíquic, emocional, social i espiritual de la persona. El morir en pau i acompanyat és un moment preciós. Es tanca la roda de la vida! Recordo perfectament una senyora que va morir a la seva habitació envoltada dels fills, nets, besnets i fins a un gos (com a membre més de la família) i que junts li cantaven una cançó de bressol, la mateixa que ella els cantava als seus fills perquè s'adormissin quan eren petits. Això, per a mi, és el bon morir.

Estar al costat de les persones que pateixen o moren, què aporta (als pacients i als seus familiars)? 

Sentir-se acompanyat i atès en moments de sofriment, no sols és plaent sinó que és font d'energia i força per a afrontar el que hagi de passar. Des del meu punt de vista, empodera i dona pau. Quan ja no podem curar, tenim una altra missió igual d'important: la de cuidar. El tenir cura de l'altre és el que ens humanitza, porta implícit l'amor, la bondat, la solidaritat i la compassió cap a l'altre i això és una cosa molt gran. Com deia Sant Camilo, ens fa falta: “més cor a les mans”.

Com afrontes la mort?

Amb serenitat, amb tranquil·litat. Soc una persona amb fortes conviccions religioses i sé que el quan, el com o l'on no ho controlo jo, així que per què preocupar-me? A mi el que em preocupa és que qui m'hagi de cuidar, si arribés el moment, ho fes amb amor i compassió. Confio a cegues amb els equips de cures pal·liatives.

Ens pots recomanar un llibre?

Ui! Això sí que és difícil. Per gustos, colors! Depèn del moment vital o professional en què em trobo prefereixo llegir un gènere o un altre. A mi m'entusiasmen les novel·les històriques i dramàtiques, però també llegeixo novel·la negra, policíaca. Llegeixo molt. És una vàlvula d'escapament! Em va agradar molt, en el seu moment Ken Follet, amb la triología Las tinieblas y el alba, Los pilares de la tierra i Un mundo sin fin o també Noah Gordon amb la triología El medico, Chaman i La Doctora Cole.

Música i pel·lícula preferida? 

No soc de molta pantalla, prefereixo la música, i la música, a l'igual que els llibres, depèn de com em senti, em ve de gust escoltar un tipus de música o un altre. Tant em pots trobar escoltant òpera, com a rock, pop, punk, sardanes, cantautors…  gairebé de tot menys música electrònica ni reggaeton, amb això sí que no puc.
M'agrada molt Bruce Springsteen i U2, també clàssics com Bach, Chopin i Bethoven i cantautors com Raimon, Roger Mas, Pau Alabajos i Lluís Llach. En el seu moment vaig escoltar moltíssim a Pink Floyd, Sex Pistols, The Doors, Janis Joplin, The Velvet Underground, Jimi Hendrix… i de l'escena espanyola Barricada, Burning, Extromoduro, Celtas Cortos…